Bé, d’entrada deixeu-me dir que potser és un pèl arrogant per part meva penjar una caricatura feta per mi a la secció d’art, però tampoc és plan d’anar obrint seccions especials per cada entrada, o sigui que aquí es quedarà, i així fem un apartat genèric per totes aquestes coses.
Aquest senyor que veieu a la foto, i que segurament ja coneixeu, és el famós Steve Irwin, més conegut com el caçador de cocodrils. Deixeu-me recordar que era el protagonista principal d’un programa de televisió dedicat a explicar les seves vivències amb tot tipus d’animals en el zoo australià on treballava.
Aquest simpàtic personatge, protagonista de nombroses llegendes urbanes, va morir mentre realitzava una immersió per estudiar el peix manta-raia, i ens vam quedar orfes de les seves aventures. Des d’aquí voldria demanar la reposició del seu programa, que era genial.
Aquest senyor que veieu a la foto, i que segurament ja coneixeu, és el famós Steve Irwin, més conegut com el caçador de cocodrils. Deixeu-me recordar que era el protagonista principal d’un programa de televisió dedicat a explicar les seves vivències amb tot tipus d’animals en el zoo australià on treballava.
Aquest simpàtic personatge, protagonista de nombroses llegendes urbanes, va morir mentre realitzava una immersió per estudiar el peix manta-raia, i ens vam quedar orfes de les seves aventures. Des d’aquí voldria demanar la reposició del seu programa, que era genial.
Pel que fa a la caricatura, es pot veure que és un dibuix de traç senzill, sense exagerar en excés els caràcters de la cara que li confereixen personalitat, buscant no perdre l’ànima del personatge. L’acompanya el koala, aportant una mica la nota exòtica d’aquest australià tant especial. Amb els complements s’espera fer més identificable el personatge per a tota aquella gent que no recordi massa bé les seves faccions.
Abans d’acabar, i tornant al tema de l’estadi, deixeu-me dir que l’anteriorment considerat com a estadi més gran del món, el Maracanà del Brasil, ha vist reduïda la seva capacitat dels 200.000 espectadors drets d’abans a uns 82.000 espectadors ara que han d’estar tots assentats.
Resulta que aquest “aqüeducte” de la plaça nova no és ben bé romà. Més aviat podríem ubicar la seva construcció en plena dictadura franquista. Oooooohhhh! Crit d’exclamació. De debò? Doncs si! Per quedar-se de pasta de moniato. Però si els guies turístics sempre diuen que és romà! Podem pensar dues coses: o són uns incompetents i no han estudiat la història o són uns enredaires i s’aprofiten de la ignorància del visitant per inventar-se sense contemplacions la història de Barcelona.
Per què no es visita l’autèntic en comptes del fals? El motiu principal és una qüestió de màrqueting. No és el mateix visitar una construcció situada al vell mig del recorregut turístic, baixant de Portal de l’Àngel cap a la catedral, ben cuidada i amb plafons informatius, que desviar-se per un carreró estret i lletjot, per anar a veure l’autèntica construcció en un aparcament de motos, brut i amb pudor de pixats. 
Si voleu una mica més d’informació podeu visitar el següent enllaç, que ha estat el culpable de destapar aquest engany a la meva consciència:
I aquesta última és la prova definitiva, una fotografia antiga de l'arxiu Mas on no hi ha aqüeducte, que curiós, no? 
Un dels llibres que més m’ha agradat dels que he llegit últimament ha estat el de Nocturna de Guillermo del Toro i Chuck Hogan, el primer dels que integraran la “Trilogia de la foscor”. El llibre es centra en un dels personatges ficticis preferits de l’autor, recordem Blade II per exemple, els vampirs.
El protagonista és un funcionari del departament de control i contenció de malalties, el doctor Goodweather, que ha d’intentar contenir la plaga, però la burocràcia i els caps no el deixen. Des del moment que el truquen reclamant els seus serveis per el cas de l’avió fantasma, es veurà involucrat de ple en una lluita per la pròpia supervivència.
Per ordre de visionat, la primera que he vist últimament és Iron Man 2. La veritat és que me l’havien pintat molt bé i no m’ha defraudat gens. Bona peli d’acció, bons efectes, i genial l’aparició de Shield, conceptualitzat a l’estil Ultimates de Mark Millar i Brian Hitch. En Samuel L. Jackson fent de Nick Fury és fantàstic. La caracterització crec que dona molt joc, tant que d’aquí un temps es podrien arriscar a fer un spin off del personatge. L’aparició de l’Scarlett Johansson com a Black Widow també em sembla bé. Se la veu sexy, se la veu misteriosa i se la veu mortal, principalment només en una seqüència, però val la pena. En fí, molt recomanable.
La segona ha estat Kick ass. La veritat és que va passar sense gaire èxit pels cines d’aquí, però a mi m’ha agradat molt. Ara bé, per passar l’estona, no és un Mystic River. La cinta és distreta, amb molta sang i acció, molt d’humor i gent en pijama. Una nova visió del gènere on es planteja un món sense superpoders, però amb gent que vol ser un superheroi. Una reformulació de la idea motriu de Watchmen que m’ha semblat prou ben explotada, fresca i innovadora.
En tercer lloc finalment he vist Solomon Kane. Ja tocava, que portava molt temps pendent. Després de llegir els contes de Robert E. Howard, el que puc dir és que no me l’havia imaginat així. Això si, també vaig passar una bona estona veient-la. El personatge el pinten més fosc, més turmentat i menys cavalleresc. A la novel•la el protagonista és un purità un pèl massa expeditiu, que lluita per l’honor i aquestes històries. Aquí ens trobem davant una ànima que busca redempció. La màgia també és més exagerada crec, si més no en quan a quantitat de protagonisme. Finalment, crec que hauria estat encertat posar algun punt de la trama al continent africà. Era allà on l’escriptor se sentia més còmode, narrant els misteris d’un món nou i inexplorat.
En quarta posició per ordre de visionat, Alicia al País de les meravelles. Aquesta el cert és que me l’havien pintat molt malament. Potser és per això que la vaig mirar dinant i al menjador, amb el risc de distracció que això suposa. La opinió final és que per mi és distreta. Bons efectes visuals, caracterització i fotografia. No soc un fanàtic d’en Burton, però gaudeixo els seus films. En aquest, se’m va fer força cansat el protagonisme constant del Barreter. Suposo que és el que té tenir en Johnny Depp a la teva producció.
I per acabar, ahir vaig veure Star Trek XI, o Star Trek 2009, com ho preferiu. Deixeu-me dir que no sóc un Trekkie. De fet no ser ni si ho he escrit bé. La peli la vaig disfrutar força. Una història acceptable, bons efectes, bona caracterització i molt pressupost. Raons suficients perquè en general jo aprovi una peli. Crec que potser n’hauré de veure alguna altra cosa d’aquest gran univers, per poder comparar i saber en què es basa la gent per fer les seves crítiques. En definitiva, una bona estona invertida en veure una mica de cine. De totes em quedo amb la primera, de tros la millor segons el meu criteri.
