Matagalls, hola què tal!

Avui m’he llevat d’hora, curiosa costum que tinc des de fa un temps en època de vacances. Havia decidit anar-me’n a pujar a Matagalls, així perquè sí. Un cop esmorzat, m’he equipat com un professional: Una samarreta de cotó vella, que raspa menys, uns pantalons curts i unes bambes. Sí, ja sé que tinc un fantàstic Decathlon a prop de casa, però aquests detalls fan que tot sigui més rústic. Un cop reunit tot el material, cap al cotxe direcció Collformic. Molt maco tot el trajecte, per cert. Aquella carretereta extremadament estreta té unes vistes sensacionals que fan goig de veure!

Un cop a dalt, he hagut d’anar al segon aparcament, perquè el primer ja estava ben ple. Es veu que a la gent li agrada anar a pujar muntanyes. Tampoc m’ha sabut greu. El cert és que el caminet que va del segon aparcament fins a la creu de Collformic, en record d’una guerra de fa molts i molts anys, té uns paisatges molt bonics i fins i tot un petit pont de fusta. Molt recomanable!

Un cop allà comença la primera pujada del recorregut, que a mi m’agrada anomenar “recoi com mata, tampoc calia eh!”. Potser no és un gran nom però és el que sempre se m’escapa quan faig aquesta excursió. La pujada és bastant forta, i recomano curosament prendre-s’ho amb calma, que tot just acaba de començar. Hi ha la possibilitat de fer un camí alternatiu per una pista de muntanya, però fa una volta immensa i no és massa recomanable. Abans també es podia passar per el costat de la Casa Andreu. El camí era més curt i planer, però l’han destrossat per desincentivar el seu ús.

Un cop portes una bona estona pujant, apareix un trosset planer, més o menys, ideal per recuperar la respiració. El que ve a continuació no és per prendre-s’ho a broma. Passejant pel sender se’ns apareix al davant, amb tota la seva magnificència, el Turó gros. Així és com es coneix la que per mi és la pujada més dura del recorregut. La immensa majoria de gent ha de parar unes quantes vegades a agafar aire a mitja ascensió. Sempre que el pujo em ve al cap la imatge d’un videojoc que la gent de la meva edat recordarà, el Theme Hospital. Es tractava d’un simulador de gestió hospitalària, i et venien els malalts per a que els atenguessis. Un d’aquests tipus de malalts que venien sempre em ve al cap a mitja pujada, el pobre que tenia una inflamació de llengua. Bé, no sé si era una inflamació o una altra cosa, però la veritat és que el personatge tenia una llengua increïblement gran que casi tocava al terra. Digueu-me raro però a mi em fa gràcia.

Un cop a dalt, el primer que s’ha de fer és respirar. Generalment s’arriba força apurat a aquest punt. Si no és així, deixa’m felicitar-te pel teu fantàstic estat de forma. El meu és força pitjor!
Aquí dalt podreu gaudir d’unes vistes sensacionals. S’han d’aprofitar que no sempre es té un paisatge tant fantàstic com aquest. Es pot mirar en direcció a la Plana i veure Vic, mirar cap a l’objectiu del dia i observar la creu de Matagalls. Si et gires completament veuràs els Cingles d’Alberti al fons, i una mica a l’esquerra i trobaràs el Pla de la calma i el Tagamanent. Tot molt maco i per contemplar-ho una estona si tenim un dia sense boira.

Seguint amb el recorregut ens trobem un tros força planer. Aprofitem-lo per recuperar una mica, que això ja sembla el Tourmalet després de tanta pujada. Després d’una estona veient com ens apropem a la creu, ens trobem una bifurcació. El camí de mà esquerra és per anar a la Font de la rosa i la Font freda, dues de les moltes fonts de la zona. Aquestes van ser construïdes per els membres del centre excursionista de Tona. Per que no se m’espanteu amb la excursió us diré que aquesta gent feien el camí amb sacs de 40 Kgs de ciment a l’esquena. Veieu com pot pujar-hi tothom? El camí de la dreta de la bifurcació és el que ens portarà a dalt de la creu de Matagalls.

Ens queda la última gran pujada, tot i que segurament és la més assequible. Amb pissarra vista, el camí està ben marcat, amb trossos on s’han construït escales de pedra i tot per a la nostra comoditat. Ara bé, jo aquí sempre dic que aquest últim tram és com el final de la pel•lícula del Senyor dels anells, quan sembla que arribes al final veus que se t’allarga un tros més, i així successivament. No sé si li passarà a tothom, però a mi sempre em fa l’efecte que s’acaba però no és mai així. Bé, al final si, però és perquè ja veus la creu a pocs metres.

I ja hem arribat! Anem ràpid a tocar la creu, no fos cas que ens en descuidéssim. Ara podem meravellar-nos amb la vista de nou. És que és un indret preciós! A mà dreta de la creu i tenim un altre camí d’arribada, el qual jo no he fet mai (algun dia s’haurà de provar). A mà esquerra tenim el camí que baixa cap a Sant Segimón, Fontpomereta i cap al Brull. Molt llarg, jo ara mateix crec que passo. La meva opció acostuma a ser la de seure una estona, gaudir del paisatge i la puresa de l’aire, i preparar-me per baixar, que passa aire i fot rasca!

Per baixar es pot anar pel mateix camí o aventurar-se pel camí de les set fonts. Realment no sé si es diu així, m’ho van dir fa uns anys i no sé jo si era molt fiable la font. L’últim cop que el vaig provar em vaig trobar amb que el camí quedava perdut al passar pel mig d’un bosc de pollancres, on hi havia un pam i mig de fulles al terra i feien inidentificable el camí. Aquí vaig veure-me-les negres per poder pujar fins al camí normal. No sabia que un terra ple de fulles pogués relliscar tant.

En fi, si us comporteu i no feu el dropo arribareu de nou a Collformic, on hi teniu un bar-restaurant ideal per recuperar forces abans de tornar a casa.

Us diria el temps de l’excursió però la veritat és que no l’he mirat. La gent acostuma a pujar amb una hora i quinze minuts més o menys. Depèn de les ganes que hi posis. En fi, jo l’he disfrutat molt aquesta excursió. Si la voleu venir a fer aviseu-me que potser m’apunto.