Ja fa un temps que això està una mica abandonat, però és que la feina ha estat nombrosa i dificultosa, i la veritat és que se m’ha menjat el temps lliure. En conseqüència, tot ha quedat molt desactualitzat i tocarà tornar a agafar el ritme. Començaré per una escapadeta que vaig fer a mitja tardor al teatre. Sí, al teatre.
El que vaig anar a veure va ser l’obra “El mètode Grönholm”, dirigida per en Jordi Belbel sobre un text de Jordi Galcerán. La història balla al voltant d’un procés de selecció de personal per un càrrec de responsabilitat en una important multinacional sueca. Òbviament, la cosa no és tant simple, i tot comença a enredar-se quan arriben els 4 entrevistats, però cap entrevistador.
A partir d’aquí, una constant d’humor, intriga i diversió en general, molt ben portada pels 4 actors, que fan un treball excel•lent. Aquests són en Jordi Boixaderas, en Lluís Soler, la Roser Batalla i en Jordi Diaz. Tots estan incomensurables en els seus papers, realitzant una interpretació enèrgica i brillant de cadascun dels seus rols, que per raons de guió són molts.
En fí, una obra molt recomanable, que ja porta 4 anys d’èxit i que ara recórrer les terres catalanes apropant l’art a totes les contrades del país.
Pel que fa a la caricatura, es pot veure que és un dibuix de traç senzill, sense exagerar en excés els caràcters de la cara que li confereixen personalitat, buscant no perdre l’ànima del personatge. L’acompanya el koala, aportant una mica la nota exòtica d’aquest australià tant especial. Amb els complements s’espera fer més identificable el personatge per a tota aquella gent que no recordi massa bé les seves faccions.
Abans d’acabar, i tornant al tema de l’estadi, deixeu-me dir que l’anteriorment considerat com a estadi més gran del món, el Maracanà del Brasil, ha vist reduïda la seva capacitat dels 200.000 espectadors drets d’abans a uns 82.000 espectadors ara que han d’estar tots assentats.
Resulta que aquest “aqüeducte” de la plaça nova no és ben bé romà. Més aviat podríem ubicar la seva construcció en plena dictadura franquista. Oooooohhhh! Crit d’exclamació. De debò? Doncs si! Per quedar-se de pasta de moniato. Però si els guies turístics sempre diuen que és romà! Podem pensar dues coses: o són uns incompetents i no han estudiat la història o són uns enredaires i s’aprofiten de la ignorància del visitant per inventar-se sense contemplacions la història de Barcelona.
Per què no es visita l’autèntic en comptes del fals? El motiu principal és una qüestió de màrqueting. No és el mateix visitar una construcció situada al vell mig del recorregut turístic, baixant de Portal de l’Àngel cap a la catedral, ben cuidada i amb plafons informatius, que desviar-se per un carreró estret i lletjot, per anar a veure l’autèntica construcció en un aparcament de motos, brut i amb pudor de pixats. 
Si voleu una mica més d’informació podeu visitar el següent enllaç, que ha estat el culpable de destapar aquest engany a la meva consciència:
I aquesta última és la prova definitiva, una fotografia antiga de l'arxiu Mas on no hi ha aqüeducte, que curiós, no? 