La broma de la sentència del Constitucional

Ja tenim sentència per el recurs d’inconstitucionalitat presentat per el Partit Popular contra l’Estatut de Catalunya. Com ja se sabia, el resultat és indignant. Qualsevol retoc a un text aprovat per el Parlament, les Corts i el Poble en referèndum no pot ser modificat. Qualsevol variació és il•legítima des d’un punt de vista genètic.

El poder que diu ostentar el Tribunal Constitucional li ve conferit per la voluntat del poble, i en aquest cas la autèntica voluntat del poble és clara i contundent. Alhora, recordem que aquest organisme, sotmès únicament a l’imperi de la llei, fa temps que viola aquesta, doncs varis dels seus magistrats ja no compleixen els requisits per formar-ne part.

Amb això veiem com un grapat de persones representa que estan més legitimades, segons el seu criteri, per decidir el futur d’un país que no pas els seus habitants. La idea resulta absurda es miri com es miri. Uns individus, deslligats del poble i la societat catalana, creuen saber el que és necessari per Catalunya. Doncs jo dic no! Aquesta gent no són conscients del que representa ser català. No coneixen la realitat de la vida diària a aquestes terres i a sobre, la seva visió de la nostra societat es limita al que veuen als mitjans de comunicació estatals, que recordem, porten immersos en una guerra contra Catalunya i els catalans des de fa anys.

Hem provat de jugar amb les seves normes. Hem renunciat temporalment a gran part del que ens pertoca per dret per què ells estiguin contents, per no aixafar-l’hi el sistema a aquesta societat espanyola. Ens hem abaixat els pantalons per què estiguessin satisfets. I malgrat tot això, segueixen frenant-nos, impedint-nos evolucionar i odiant-nos tot i ser el salvavides de la seva economia endarrerida.

Són temps de crisi i l’economia és el primer que ens ha de preocupar, però en la situació actual la crisi és Espanya. Catalunya per si sola té una capacitat més que suficient per tirar endavant. Si ens desfem del llast que suposa Espanya en poc temps podríem fer evolucionar la nostra societat. Podríem ser la Suècia del Mediterrani, un país envejat pel seu nivell de vida i la seva capacitat. Els catalans sempre hem estat pioners i peces importants en l’economia, i amb una certa llibertat podríem extrapolar aquesta empenta cap a altres sectors. Treballar amb energies renovables, promocionar el talent i aconseguir una formació de qualitat estaria a l’abast d’aquesta futura societat.

Però com ho fem això? No crec que ningú vulgui la independència a canvi d’un conflicte armat. No és el camí. Sembla que només es para atenció a aquells llocs on s’opta per la via del conflicte per aconseguir el que pretenen, però jo crec que nosaltres estem per sobre d’aquesta mentalitat.

Jo sincerament crec que la resposta és a Europa. A l’actual món globalitzat La Unió Europea és la única manera eficaç de competir amb les potències clàssiques, EEUU, i les emergents, com la Xina, Índia i Brasil. Ara bé, fora d’aquest marc general, el pes dels Estats dins la Unió tampoc és tant important. Per molt que França i Alemanya pretenguin encara ser potències mundials, per separat no podran anar enlloc.

Jo crec que Catalunya té cabuda per separat dins aquesta UE. No és una idea descabellada, només cal observar com Estònia, Letònia o Lituània són independents tot i ser més limitats en tots els aspectes que Catalunya. Ara bé, el camí ja és una altra història. Fer saber la nostra voluntat d’independència és un pas. Seguidament caldria convèncer a Europa o a alguns pesos pesats de la Unió de que la separació d’Espanya és profitosa per tots. Pot caldre molt temps, però jo confio a veure-ho.

En fi, per acabar us deixaré el recurs del PP en aquest PDF, el fallo del TC en aquest altre PDF i una versió en castellà de l’Estatut perquè no surtin dubtes lingüístics o d’interpretació en aquest altre PDF.

Només recordar que aquesta resolució és sobre el recurs que va presentar Federico Trillo del PP. Ara encara queden 254.328 recursos, més o menys, que han presentat altres espanyolets preocupats per “la unidad de la patria común”. En fi, un resum en dues paraules: indignació màxima.

Matagalls, hola què tal!

Avui m’he llevat d’hora, curiosa costum que tinc des de fa un temps en època de vacances. Havia decidit anar-me’n a pujar a Matagalls, així perquè sí. Un cop esmorzat, m’he equipat com un professional: Una samarreta de cotó vella, que raspa menys, uns pantalons curts i unes bambes. Sí, ja sé que tinc un fantàstic Decathlon a prop de casa, però aquests detalls fan que tot sigui més rústic. Un cop reunit tot el material, cap al cotxe direcció Collformic. Molt maco tot el trajecte, per cert. Aquella carretereta extremadament estreta té unes vistes sensacionals que fan goig de veure!

Un cop a dalt, he hagut d’anar al segon aparcament, perquè el primer ja estava ben ple. Es veu que a la gent li agrada anar a pujar muntanyes. Tampoc m’ha sabut greu. El cert és que el caminet que va del segon aparcament fins a la creu de Collformic, en record d’una guerra de fa molts i molts anys, té uns paisatges molt bonics i fins i tot un petit pont de fusta. Molt recomanable!

Un cop allà comença la primera pujada del recorregut, que a mi m’agrada anomenar “recoi com mata, tampoc calia eh!”. Potser no és un gran nom però és el que sempre se m’escapa quan faig aquesta excursió. La pujada és bastant forta, i recomano curosament prendre-s’ho amb calma, que tot just acaba de començar. Hi ha la possibilitat de fer un camí alternatiu per una pista de muntanya, però fa una volta immensa i no és massa recomanable. Abans també es podia passar per el costat de la Casa Andreu. El camí era més curt i planer, però l’han destrossat per desincentivar el seu ús.

Un cop portes una bona estona pujant, apareix un trosset planer, més o menys, ideal per recuperar la respiració. El que ve a continuació no és per prendre-s’ho a broma. Passejant pel sender se’ns apareix al davant, amb tota la seva magnificència, el Turó gros. Així és com es coneix la que per mi és la pujada més dura del recorregut. La immensa majoria de gent ha de parar unes quantes vegades a agafar aire a mitja ascensió. Sempre que el pujo em ve al cap la imatge d’un videojoc que la gent de la meva edat recordarà, el Theme Hospital. Es tractava d’un simulador de gestió hospitalària, i et venien els malalts per a que els atenguessis. Un d’aquests tipus de malalts que venien sempre em ve al cap a mitja pujada, el pobre que tenia una inflamació de llengua. Bé, no sé si era una inflamació o una altra cosa, però la veritat és que el personatge tenia una llengua increïblement gran que casi tocava al terra. Digueu-me raro però a mi em fa gràcia.

Un cop a dalt, el primer que s’ha de fer és respirar. Generalment s’arriba força apurat a aquest punt. Si no és així, deixa’m felicitar-te pel teu fantàstic estat de forma. El meu és força pitjor!
Aquí dalt podreu gaudir d’unes vistes sensacionals. S’han d’aprofitar que no sempre es té un paisatge tant fantàstic com aquest. Es pot mirar en direcció a la Plana i veure Vic, mirar cap a l’objectiu del dia i observar la creu de Matagalls. Si et gires completament veuràs els Cingles d’Alberti al fons, i una mica a l’esquerra i trobaràs el Pla de la calma i el Tagamanent. Tot molt maco i per contemplar-ho una estona si tenim un dia sense boira.

Seguint amb el recorregut ens trobem un tros força planer. Aprofitem-lo per recuperar una mica, que això ja sembla el Tourmalet després de tanta pujada. Després d’una estona veient com ens apropem a la creu, ens trobem una bifurcació. El camí de mà esquerra és per anar a la Font de la rosa i la Font freda, dues de les moltes fonts de la zona. Aquestes van ser construïdes per els membres del centre excursionista de Tona. Per que no se m’espanteu amb la excursió us diré que aquesta gent feien el camí amb sacs de 40 Kgs de ciment a l’esquena. Veieu com pot pujar-hi tothom? El camí de la dreta de la bifurcació és el que ens portarà a dalt de la creu de Matagalls.

Ens queda la última gran pujada, tot i que segurament és la més assequible. Amb pissarra vista, el camí està ben marcat, amb trossos on s’han construït escales de pedra i tot per a la nostra comoditat. Ara bé, jo aquí sempre dic que aquest últim tram és com el final de la pel•lícula del Senyor dels anells, quan sembla que arribes al final veus que se t’allarga un tros més, i així successivament. No sé si li passarà a tothom, però a mi sempre em fa l’efecte que s’acaba però no és mai així. Bé, al final si, però és perquè ja veus la creu a pocs metres.

I ja hem arribat! Anem ràpid a tocar la creu, no fos cas que ens en descuidéssim. Ara podem meravellar-nos amb la vista de nou. És que és un indret preciós! A mà dreta de la creu i tenim un altre camí d’arribada, el qual jo no he fet mai (algun dia s’haurà de provar). A mà esquerra tenim el camí que baixa cap a Sant Segimón, Fontpomereta i cap al Brull. Molt llarg, jo ara mateix crec que passo. La meva opció acostuma a ser la de seure una estona, gaudir del paisatge i la puresa de l’aire, i preparar-me per baixar, que passa aire i fot rasca!

Per baixar es pot anar pel mateix camí o aventurar-se pel camí de les set fonts. Realment no sé si es diu així, m’ho van dir fa uns anys i no sé jo si era molt fiable la font. L’últim cop que el vaig provar em vaig trobar amb que el camí quedava perdut al passar pel mig d’un bosc de pollancres, on hi havia un pam i mig de fulles al terra i feien inidentificable el camí. Aquí vaig veure-me-les negres per poder pujar fins al camí normal. No sabia que un terra ple de fulles pogués relliscar tant.

En fi, si us comporteu i no feu el dropo arribareu de nou a Collformic, on hi teniu un bar-restaurant ideal per recuperar forces abans de tornar a casa.

Us diria el temps de l’excursió però la veritat és que no l’he mirat. La gent acostuma a pujar amb una hora i quinze minuts més o menys. Depèn de les ganes que hi posis. En fi, jo l’he disfrutat molt aquesta excursió. Si la voleu venir a fer aviseu-me que potser m’apunto.

Ingmard: Origen - Pere Vilaró

Aquí tenim la primera historia d’Ingmard, el caçador de monstres malignes i guardià del llibre Odobo. L’origen on s’explica com va començar el camí aquest peculiar personatge. Descobrirem la persona que era abans de la llegenda. Entendrem quins són els motius que el porten a actuar com ho fa, i espero, ens divertirem mentre ho fem.

Bé, sense més preàmbuls us deixo el link per descarregar el pdf.

Per començar la llegenda clicka aquí.