Temps era temps, per aquestes contrades va arribar un jove gegant, hi va veure que tot era tant bonic que va decidir instal·lar-s’hi a viure. Al principi estava molt sol, ja que les persones sempre han tingut por dels gegants, però un dia es va trobar un gall rondant perdut.
- Ei tu, què hi fas per aquí? – el va interrogar el gegant -.
- Soc un gall i he fugit de la granja on estava perquè pensaven menjar-se’m per Nadal! – li va contestar el gall -.
Vist que l’animal no tenia por el gegant li va oferir de quedar-se allà hi així li feia companyia.
Van passar els anys i el gegant i el gall no rebien mai cap visita. Els vilatans, espantats, havien alçat una tanca per impedir el pas als desprevinguts. Amb el pas del temps, el gegant cada vegada estava més trist i ofuscat per no poder veure cap persona nova. La melangia que sentia per la seva vida anterior va fer canviar la manera de ser del gegant, i cada cop era més distant i hostil amb el gall. Un dia, per una disputa absurda, el gegant va enfollir, i va bramar:
- N’estic fart d’estar aquí dalt sol i tancat! Tot això és culpa teva i dels teus, gall!
Amb aquest esgarip encara als llavis el gegant va saltar per atacar el gall. Aquest el va esquivar amb agilitat, però amb la mala sort que al caure, el gegant es va donar un cop al cap i va morir.
El gall, que no podia entendre aquest últim comportament del seu amic, es va posar sobre l’espatlla del gegant, esperant que despertés. Però no va despertar mai, i el gall es va quedar allà esperant, fins que va morir de dolor.
El pas del temps ha cobert la silueta del gegant i el gall amb una manta d’herba i vegetació, i al punt on es va posar el gall per esperar que el gegant es despertés és on ara es coneix amb el nom de Matagalls. Ha costat molts anys, però finalment el gegant ha tornat a rebre visites i segur que ara és feliç.
Fí.